|

Llengua algueresa

Una de les peculiaritats de l’Alguer és segurament l’ús de la llengua catalana fruit de una dominació durada quatre sèculs. L’hegemonia catalana comença en el 1354 amb la conquesta de la ciutat de Part de Pere II dit el Cerimoniós que havia decretat l’expulsió de tots els habitants algueresos lego substituïts amb gents catalanes. Després de la unitat d’Itàlia, lo català de l’Alguer és restat isolat de la mare pàtria i si de una banda ha mantingut una forma arcaica peculiar de l’altra ha tengut influències del castellà i del sard primer i de l’italià després.

De la segona meitat del sècul passat, després de la fi de la segona guerra mundial, a causa de diversos factors com l’escolarització, la immigració de persones de llengua sarda, la difusió de televisió i jornals en italià s’és determinada una disminució de la transmissió oral de l’alguerès en àmbit familiar que ha portat a l’actual situació amb una percentual de parlants que toca el 20% no obstant la llengua sigui entesa bé de més del 60% de la popolació. Actualment el Català és estat reconeixut de la República Italiana i de la Regió autonoma de Sardenya com llengua minoritària i com tal és objecte de tutela.

La llengua catalana

El català és una llengua romànica parlada de més de onze milions de persones, en Espanya (en Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, a Andorra, a la Franja de Ponent, en el Carxe que és un petit territori de la Regió de Múrcia) en França a la Catalunya del Nord i en Itàlia a la ciutat de l’Alguer. Tota aquesta àrea lingüística és generalment identificada amb el nom de Països Catalans. El català se presenta dividit en cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) fraccionats ulteriorment en vint-i-una varietats (compresa la de l’alguerès) que s’agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Però la normativa establida de l’Institut d’Estudis Catalans que pren com a base l’ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats de Pompeu Fabra redueix les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic.

En Catalunya on és la llengua parlada del 47% de la popolació i cooficial juntament amb el castellà. En el País Valencià, on és la llengua habitual del 25% de la popolació també si la situació no és uniforme en tot el territori on coexisteixen diferents varietats dialectals.

A les Illes Balears on és la llengua pròpia habitual del 46% de la població i cooficial amb el castellà. Andorra on és la llengua pròpia i únic idioma oficial.

En la Franja de Ponent a l’Aragó on és la llengua habitual de 30.000 persones, el 70% de la població del territori. En aquest territori el català no és oficial, però des de 1990 ha guanyat cert reconeixement en la legislació autònoma.

En la ciutat de l’Alguer, on actualment és parlada del 20% de la popolació. No és llengua oficial però el Català és estat reconeixut de la República Italiana i de la Regió autonoma de Sardenya com llengua minoritària i com tal és objecte de tutela.

En la Catalunya del Nord en França on el català no és oficial i ha retrocedit assai respecte al francès. És la llengua habitual del 3,5% de la població.

En el Carxe que és un petit territori de la regió de Múrcia, popolat de immigrats valencians on el català, en aquest cas valencià, és parlat de cinc-centes persones, també si no és oficial.

En petites comunitats en tot el món entre les quals la de l’Argentina amb 195.000 parlants.


Share this Post: